MICRORELATS EN CATALÀ
Desembre: Eduard Màrquez
Comencem el segon mes de lectura de microrelats en català amb un autor
reconegut per la seva àmplia trajectòria i ambició literària. Eduard Màrquez (Barcelona, 1960) és autor de poesia, novel·la i relat i s’ha adreçat al públic
adult, infantil i juvenil. Ha publicat els llibres de narracions curtes Zugzwang (Quaderns Crema,1995) i L’eloqüència del franctirador (Quaderns Crema,1998), que ens porten els
textos breus que comentarem aquí, però també obres com El silenci dels
arbres (Empúries, 2003) i La decisió de Brandes (Empúries, 2006), Premi de Narrativa de
la Crítica Catalana, premi Octavi Pellissa i premi Qwerty, o L’últim dia
abans de demà (Empúries, 2011).
Màrquez és un escriptor que s’imposa fites literàries com autèntics
desafiaments personals. El seu pas pels diversos gèneres i tipus de públic
concorda amb la seva prosa rítmica, calibrada i molt depurada. És un estilista
que toca els grans temes literaris, però que mai oblida passar-los pel sedàs
d’una construcció intel·lectualment estudiada.
Els microrelats que presentem avui pertanyen al llibre Zugzwang i,
malgrat la seva disposició allunyada en el llibre, mantenen uns vincles que els
relacionen entre ells, com els miralls d’un calidoscopi que reflecteixen
trossos diferents d’una mateixa realitat.
EL TATUATGE
Una nit fosca de la setmana passada, una nit d’aquelles en què tots els
elements s’han confabulat per assolir les tonalitats i les sensacions més
opaques, la figura esquerra de Dues dones al camp, de Willem de Kooning
(1954, Hirshhorn Museum and Sculpture Garden, Washington DC), la dels pits
roses amb una pinzellada groga a la sina dreta, va desprendre’s de la tela i,
deixant un traç d’oli, esmalt i carbonet, va sortir del museu per una finestra
mal tancada de les oficines. La notícia no tindria res d’extraordinari si no
fos perquè la policia la va trobar dos vespres més tard fent autostop en una
carretera secundària. Per a desgràcia de la companyia d’assegurances, s’havia
fet tatuar un penis erecte de color maragda damunt la pinzellada groga de la
sina dreta.
Eduard Márquez
Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)
RESTAURACIÓ
Durant quatre anys, l’Idaci Marganell havia estat un més dels ajudants
del cap de restauració del museu. Quan van portar les Dues dones al camp,
de Willem de Kooning (1954, Hirshhorn Museum and Sculpture Garden, Washington
DC), un seguit de coincidències va fer possible que li confiessin la
restauració del quadre (durant la seva darrera escapada, la figura dels pits
roses s’havia fet tatuar un penis erecte de color maragda a la sina dreta). El
cinquè capvespre de treball, d’una xafogor voluptuosa, li va semblar que la
figura dreta del quadre (la del gros melic negre i la cuixa esquerra de color
vermell ) parpellejava, però ho va atribuir a la fatiga dels ulls, amarats de
llum i de color. D’esquena al quadre, mentre escurava el sucre d’un got de
cafè, unes mans càlides el van abraçar pel darrere, li van descordar els
pantalons i li van acariciar el penis amb una destresa incomparable. En obrir
els ulls, crispat com un foc d’artifici, va trobar davant seu el cap de
restauració del museu, que el mirava amb els ulls esbatanats per l’enveja. El
penis, ple de ditades de colors, es va encongir enmig d’un silenci aclaparador.
Eduard Márquez
Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)
*Dues dones al camp de Willem de Kooning (1954).
Els dies feiners, les sales climatizades del Hirshhorn Museum and
Sculpture Garden són quasi sempre buides. Fora de la visita guiada a mig matí,
només algun turista capficat pol·linitza la mirada dels vigilants avorrits. La
guia del museu, com seguint les premisses d’un ritual, s’atura davant cada
quadre i deixa anar amb veu mecànica alguna cosa similar als peus de foto dels
llibres il·lustrats. “La sèrie de dones iniciada l’any 1950, caracteritzada,
com han pogut veure fins aquí, per la inquietant presència d’aquestes figures
grotesques i monstruoses, amb somriures amenaçadors que evoquen imatges de
calaveres, experimenta un tombant amb Dues dones al camp, de 1954, on la
composició del paisatge, amb clares referències a l’herba i el cel, i la nuesa
voluptuosa de les dues figures –com poden veure, ara absents- anuncien la
simbologia pastoral del De Kooning de la dècada següent.” Els visitants
observen el quadre encuriosits i assenteixen amb el cap. El vigilant ressegueix
els solcs de les calces als pantalons de la guia, que, amb un gest impacient,
fa per seguir la visita. “¿I on són les figures?” La pregunta ha sortit d’un
individu sense res que el faci especial. La guia s’atura i, tot contestant amb
una ganyota de desgana (“És una història que no fa al cas i queda molt per
veure”), assenyala a la sortida de la sala, on l’espera la resta del grup. L’individu
de la pregunta mira al seu voltant i no sembla resignar-se. “Sí, potser sí,
però jo he vingut només per sentir aquesta història. El meu pare sempre parlava
de quan va restaurar aquest quadre.” La guia recula i amb el gest d’un braç
abasta el cel i l’herba solitaris. “La figura esquerra (la dels pits roses amb
una pinzellada groga a la sina dreta) és a la presó, complint cadena perpètua
per l’homicidi d’un guàrdia jurat durant l’atracament d’un banc; la figura
dreta (la del gros melic negre i la cuixa esquerra de color vermell) no va
tenir tanta sort: va morir durant la fugida.” La claror d’hivern que entra pels
finestrals es capbussa darrere els visitants que s’allunyen. L’individu de la
pregunta recula cap a la sortida. I el vigilant, bressolat per les primeres
volves de neu, badalla com un lleó marí.
Eduard Márquez
Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)
*Eduard Márquez.
Què opines de la imaginació que guia aquests tres microrelats?
Quin tipus d'història transversal et suggereix l'autor?
Susana Camps
