Eduard Màrquez, 2. Grette Bürsnten, 3

Per a aquest segon lliurament de microrelats d'Eduard Màrquez hem triat un altre grup de tres textos de Zugzwang: "Mistificació", "Palingenèsia" i "Reencarnació". Com en el primer lliurament, aquests són microrelats que mantenen un lligam malgrat la seva distància dins del llibre. I si en aquest cas el lligam és gairebé una dependència, l'efecte resulta igualment enlluernador, principalment per la complexitat argumental que construeix l'autor. 

De nou, Màrquez crea una situació inversemblant, presentada des del centre de l'acció, que requereix d'una gran atenció lectora per a ser compresa -en gran part per la riquesa i concisió amb què introdueix descripcions transversals dels fets. Aquí, cal assumir una pràctica peculiar del protagonista, que suscita una vida irreal i palingenèsica, i totes les conseqüències d'aquest vòrtex de situacions que el narrador no pot contenir ni evitar.

Una gran voluntat d'estil governa els microrelats d'Eduard Màrquez, un escriptor que treballa acuradament el llenguatge, la sonoritat i el ritme. Un autor per escoltar. 

LECTURES

MISTIFICACIÓ

Quan la Grette Bürnsten, seient a l’atrotinat sofà groc del meu estudi, em va dir el seu nom, no vaig ser capaç d’establir una relació coherent entre la nouvinguda i la meva persona. Al cap d’una estona d’escoltar-la, però, el nom i la història de la Grette Bürnsten van emergir com lletrejats per una sonda. I una conjunció de palpitacions i de tibantor a l’escrot em va deixar sense parla. Perquè la Grette Bürnsten no existia. Si més no fins que vaig inventar la seva biografia tot redactant entrades per a un diccionari enciclopèdic (una manera com qualsevol altra de compensar l’avorriment característic de les feines editorials amb què m’havia de guanyar la vida). Llavors, però, no vaig pensar en ella en termes físics (tot i que m’hauria agradat il·lustrar la seva entrada amb una fotografia anònima d’una contorsionista qualsevol), i ara em sorprenia el seu cos esfilagarsat, del qual em van atreure, des del primer instant, els ulls, verds com un espadat molsós, i la veu, d’una tessitura similar a la del capvespre. “M’has condemnat a la més trista de les existències, la que depèn de l’atzar dels altres. Perquè mai ningú buscarà el meu nom.” I els seus ulls em van envoltar amb un silenci sense fissures. No vaig veure la pistola. Només la irisació d’un esclat d’espurnes. I el darrer que recordo és una coïssor insofrible entre la tercera i la quarta costella.

Eduard Márquez

Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)

PALINGENÈSIA

És la tercera vegada que visc. Aquest cop, però, no em deixaré portar per el sentimentalisme. Ni per la ingenuïtat que caracteritza l’espera de les segones oportunitats, quan es creu encara que els fets ineluctables no tenen per què repetir-se. Aquest tercer capvespre no obriré la porta. Ni permetré que la Grette Bürnsten segui a l’atrotinat sofà groc del meu estudi. Ni que els seus ulls m’envoltin en un silenci sense fissures. Ni que el seu tret em deixi sense esma, mentre la seva figura es dilueix entelada per les llàgrimes. Quan arribi l’hora, m’aproparé a la porta sense fer soroll i, amb l’ull a l’espiera, veuré créixer la impaciència al seu rostre indecís. Fins que hagi passat l’instant irrepetible de la meva mort. El timbre sona amb persistència nerviosa, com si fes estona que reclamés la meva atenció. En mirar per l’espiera, però, la imatge convexa d’un desconegut m’omple la retina. Quan l’Edward Jameson, seient a l’atrotinat sofà groc del meu estudi, diu el seu nom, una conjunció de palpitacions i de tibantor a l’escrot em deixa sense parla. Perquè l’Edward Jameson no existeix. Si més no fins que vaig inventar la seva biografia tot redactant entrades per a un diccionari enciclopèdic. “M’has condemnat a la més trista de les existències, la que depèn de l’atzar dels altres. Perquè mai ningú buscarà el meu nom.” No he vist la pistola. Només la irisació d’un esclat d’espurnes. I el darrer que recordo és el somriure malèvol de la Grette Bürnsten, mirant-me amb els seus ulls verds des del llindar de la porta.

Eduard Márquez

Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)

REENCARNACIÓ

Fa una nit xafogosa. Les ombres arbòries del jardí entren sigil·losament per la finestra mig oberta i tatuen l’esquena nua de la Grette Bürnsten. Al seu costat, amb una mà damunt el penis flàccid, l’Edward Jameson respira amb la boca oberta. Un escorpí negre vingut de molt lluny entra per la porta corredissa de l’estudi i camina arran del sofà groc, sobre el qual parpelleja la llum ataronjada d’un fanal quec; en sortir de la catifa, amb la precisió de qui coneix la disposició dels espais i dels volums, enfila el camí del dormitori. La Grette Bürnsten es regira i l’Edward Jameson, acostant-s’hi, deixa reposar el seu braç pelut damunt les sines tatuades per la lluna. L’escorpí palpa els límits del matalàs i reconeix l’escorç dels dos dorments, fosos ara en una abraçada involuntària. La remor d’unes paraules incomprensibles es perd dins l’últim somni. Amb un moviment sec del metasoma, l’escorpí clava l’agulló verinós. Primer a la Grette Bürnsten. Després a l’Edward Jameson. I abans de les primeres convulsions la lluna s’esmuny darrere l’avantguarda d’un front de nuvols. 

Eduard Márquez
Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)

Quin dels relats t'ha agradat més?

Creus que poden funcionar  de manera independent o necessiten l'un de l'altre?

Són microrelats amb ingredients de gènere negre. Quin element et crida més l'atenció?