Encetem la tercera setmana de lectura de microrelats de l’escriptor
Eduard Márquez. En aquesta ocasió, amb tres textos que confirmen el trets
narratius que hem vist als lliuraments anteriors: inicis immersos en la
situació, personatges disposats a acceptar un destí implacable, transformacions
d’una realitat en una altra, voluntats frustrades, designis sorprenents de
l’atzar...
Márquez esculpeix la llengua. Els microrelats de Zugzwang
reclamen tota l’atenció del lector, l’obliguen a llegir a poc a poc i a
delectar-se en la riquesa i la precisió de les paraules. L’eufonia creativa
dels noms, l'acurada ambientació que basteixen els adjectius, la polifonia de
les repeticions o les comparacions impactants, per no dir inoblidables, fan que
el substrat que queda després de la lectura d’aquests microrelats tingui el
regust d’un joc intel·lectual poc comú.
LECTURES
LA PREPOTÈNCIA DEL DESTÍ
L’home
que tothom confon amb algú altre es diu Armeli Sineu. Però això només té una
utilitat estrictament pràctica, per no caure, en aquest cas menys que en cap
altre, en una denominació poc individualitzadora. L’home que tothom confon amb
algú altre o Armeli Sineu s’està despertant de l’anestèsia. Durant sis hores,
el cirurgià plàstic ha remodelat la seva fesomia aparentment neutra, capaç fins
avui de convertir-se, de forma aleatòria segons la capacitat fisonomista de
l’interlocutor, en el rostre d’un amic de la infància, d’un company de viatge
organitzat, d’un parent llunyà, d’un actor secundari, d’un client morós, d’un captaire
reincident, d’un presentador televisiu, d’un veí somnàmbul o d’un amant
infidel. L’home que tothom confon amb algú altre o Armeli Sineu ha entrat al
quiròfan per sortir-ne amb un rostre únic i intransferible, que ningú pugui
sobreposar, com una transparència, a les enterbolides fitxes fotogràfiques de
la memòria personal. Un rostre exclusiu que el deslliuri, d’una vegada per
totes, de trobades imprevisibles, d’equívocs i malentesos arbitraris,
d’encaixades forçades, de persecucions i despropòsits injustificats, de
xerrades absurdes sobre persones i fets desconeguts. Durant una de les cures,
davant el mirall per primer cop, l’Armeli Sineu observa encuriosit la nova
disposició de les orelles, dels ulls, del nas i de la boca. Li recorda algú,
però no sabria dir qui.
Eduard Márquez
Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)
KIT
El
detectiu m’havia anotat el nom i l’adreça de l’hotel en un d’aquells papers
grocs amb una banda adhesiva al darrer, reutilitzable fins que s’omple de
borrissol, d’engrunes de tabac i de pestanyes òrfenes. Durant el trajecte en
cotxe, em sentia com si una placenta de metacrilat m’impedís distanciar-me de
les meves sensacions. Esperonades per la confirmació de la sospita. D’ençà que
coneixia la Dula Surp, la llavor del recel s’havia atrinxerat en un racó de la
meva eufòria amorosa i, atiada per tardances i absències injustificades,
maldava per guanyar terreny. En veure l’hotel, amb un rètol borni fent
pampallugues a la façana, una fiblada de desconsol, minuciosa com un raig
catòdic, em va entelar els ulls. L’home de recepció, assegut darrere un taulell
exhaust, es va deixar subornar amb facilitat. La cambra era al fons d’un
passadís mal il·luminat i amb una moqueta espellofada. La clau mestra va obrir
el pestell amb un frec imperceptible. Una claror mòrbida omplia les parets
d’ombres deformes. Agenollada damunt el llit, amb un fervor del qual mai
l’hauria cregut capaç, la Dula Surp estava copulant amb el seu cap de personal
(títol de la història: Promoció interna), o amb el detectiu del paper
groc (títol de la història: Ardit), o amb un maniquí d’aparador (títol
de la història: Plagi fetitxista), o amb un gos de raça indefinida
(títol de la història: Zooràstia), o amb un sàtir (títol de la història:
Culte dionisíac), o amb un home-llop (títol de la història: Licantropia),
etcètera.
Eduard Márquez
Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)
REESTRUCTURACIÓ GENERAL
La
mà no troba el despertador al lloc de sempre; el seu brunzit sembla venir d’un
indret sense determinar, perdut a les fronteres del son. L’Emeri Nyus triga a
obrir els ulls, obstinats a quedar-se dins el regne de la foscor. Al seu
voltant, com disposats per un escenògraf embriac, els espais i els objectes
atempten contra les més elementals regles de l’utilitarisme domèstic. L’Emeri
Nyus ha d’obrir portes, armaris i calaixos a l’atzar per trobar les
habitacions, la roba, el menjar i la sortida de la casa. El sol, marcit com un
holograma tèrbol, va contra direcció. Els carrers són capgirats i les línies
d’autobús segueixen rutes imprevisibles. Quan l’Emeri Nyus aconsegueix arribar
a la feina, troba el local ocupat per un taller d’ortopèdia, on ningú sap
donar-li una explicació raonable sobre el parador de la seva secretària, del
seu despatx, dels seus estris. Sotmès a la gravetat d’una concatenació sense
cap lògica aparent, l’Emeri Nyus va d’un lloc a l’altre durant la resta del
dia: el dúplex de la seva última incursió sentimental ha passat a ser un estudi
de disseny, el pis dels seus pares és habitat per una família estrangera,
l’habitació del seu amic de tota la vida s’ha convertit en una agència de
col·locació, el seu restaurant preferit és una bugaderia. L’Emeri Nyus torna a
casa convençut que tot ha estat una mena de daltabaix transitori del sistema.
Sense saber per què, confia que la nit, sovint benigna com una taula rasa,
tornarà les coses al seu punt de partença. Necessita descansar. Per
demostrar-li que s’equivoca de lloc, un conserge que no havia vist mai
l’acompanya fins a la porta de casa seva. La clau no entra al pany.
Eduard Márquez
Zugzwang (Quaderns Crema, 1995)
Quin dels relats t'ha agradat més?
La lectura d’aquesta mostra de microrelats et convida a llegir el llibre sencer? Per què?
