Flavia Company (Buenos Aires, 1963), professora a l’Escola
d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Màster de Creació Narrativa de la
Universitat Pompeu Fabra, ha publicat una trentena de llibres de narrativa,
poesia, relat infantil i, sobretot, novel·la. Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes. Però a més, és una de les representants més consolidades
del microrelat actual, com veurem en les properes setmanes.
*Flavia Company.
M’agradaria destacar
que Flavia Company no solament s’interessa pel gènere breu com a escriptora i
professora, sinó que ha sabut desvetllar el potencial didàctic que té el
microrelat molt especialment entre les generacions més joves. Està en contacte
amb escoles i organitza tallers juvenils, i com a resultat de tot plegat, el seu No
em ratllis. 91 microrelats (Cruïlla, 2013) presenta una col·lecció de
peces per a lectors d’entre 13 i 18 anys que resulten molt suggeridores.
Els microrelats que
mostrem en aquest primer lliurament utilitzen la frase feta com un recurs per a
la literarietat, és a dir, confronten l’ús metafòric amb l’ús literal de la
frase feta per a causar un efecte còmic o paradoxal; però també la fan servir
com a disparador d’històries molt imaginatives, insòlites i divertides. La
uniformitat i, si se’m permet, professionalitat del llibre és un valor
determinant: no es tracta de textos obscurs, d’una gran exigència estilística,
sinó de propostes fresques, divertides i entenedores, que contagien les ganes
de jugar amb les paraules. Un valor fonamental que val la pena transmetre als joves
lectors i escriptors.
CANVI D’HABITACIÓ
Aguantar la paret: esperar, algú, el nòvio o la nòvia al
carrer.
A cap dels sis
germans de l’Alba no els havia agradat aquella casa de tres plantes, vella i
atrotinada, que havien comprat els pares. Pensaven que estaria plena de
fantasmes. L’Alba, en canvi, no creia en fantasmes i estava entusiasmada perquè
finalment tindria una habitació per a ella sola.
El primer cop va ser a la tarda, mentre
estudiava, i va pensar que eren crits dels germans o de la tele. La segona
vegada estava a punt de quedar-se adormida i va ser un suau xiuxiueig. Va
intentar no fer cas. La tercera vegada ja no en va tenir cap dubte, perquè la
va cridar pel nom. Era un diumenge al matí, quan encara era al llit: “Hola
Alba, no t’espantis, sóc la paret.” La paret? Com podia ser la paret? S’estava
tornant boja? Es va posar a escoltar música a tot volum amb els auriculars.
Però la paret ho va tornar a intentar al vespre. “Fa segles que no aconsegueixo
que ningú em senti. Tu sí que pots. És un miracle.” L’Alba no gosava moure’s.
Va tenir clar, però, que no tenia ganes de sentir parlar una paret, de manera
que, tot i que li resultava estrany adreçar-s’hi, li va contestar: “No vull que
em parlis, o sigui que fes el favor de callar.” La paret, però, no va obeir, i
cada dia, fos l’hora que fos, mentre l’Alba era a l’habitació, li llegia
trossos d’avorrits llibres d’història o de geografia.
Els pares es van sorprendre molt quan
l’Alba els va demanar de tornar a compartir habitació, i més encara quan els va
dir que era perquè no tenia ganes d’aguantar la paret. L’únic que ho va
entendre va ser el seu germà Joan, que, somrient, va saber que ara seria ell
qui es quedaria amb l’habitació de l’Alba. El sistema d’altaveus del joc
d’espies havia funcionat a la perfecció.
Flavia Company
No em ratllis. 91 microrelats (Cruïlla, 2013)
EL FRIQUI DE LA CLASSE
Buscar les puces: molestar
En Max queia bé a
tothom. Més encara. Els de tercer A estaven encantats que fos al seu grup. Era
divertit, generós, respectava els companys i ajudava sempre que podia. A més a
més, sabia com treure de polleguera els professors i mai de mai no els feia la
pilota. El problema d’en Max era, per dir-ho ras i curt, que era un friqui amb
temporades. N’hi havia de calmades, on gairebé ningú s’assabentava quina era la
dèria del moment, però n’hi havia d’altres de públiques i notòries, com per
exemple aquell mes que li va pegar per anar a l’institut amb una petita gàbia
on transportava les cinc puces que li havia regalat una veïna (de ben segur tan
friqui com ell) de qui estava enamorat.
En Max era feliç amb les puces i fins i tot
els havia posat noms: es deien Ka, Ke, Ki, Ko i Ku. A l’hora de l’esbarjo les
deixava a l’aula. Deia que el xivarri del pati les alterava i que això els
podia escurçar la vida.
Un dia, en tornar de l’esbarjo, la porta de
la gàbia estava oberta. La Ka i la Ku havien desaparegut. Un drama. En Max
estava desolat. Les cridava: “Kaaaaaaaaaaa, Kuuuuuuuuuuuuuuuuuu, on sou?
Torneu!” Al seu voltant, tothom es rascava sense parar, pensant que les podia
tenir a sobre. I en Max els retreia: “No us adoneu que les podríeu ferir amb un
cop? O pitjor encara, matar-les? Mireu bé on trepitgeu, on seieu!”
L’havien d’ajudar a buscar les puces.
Per fi van trobar la Ka i la Ku, sí (ningú no entenia com el Max era capaç de
reconèixer-les), però no només a elles: per l’institut en pul·lulaven unes
quantes més a les quals en Max, hospitalari i comprensiu, també va oferir una
llar. Eren vint-i-cinc i el problema, ara, era trobar-los nom.
Flavia Company
No em ratllis. 91 microrelats (Cruïlla, 2013)
EXIGÈNCIES
Cremar-se les
celles: estudiar molt.
Els pares de la
Camil·la i la Patrícia, que eren força més antiquats que els altres pares,
havien de marxar de viatge i no volien deixar les bessones soles a casa. “Per
què no?”, protestaven elles. “Ja som grans. No volem anar a ca la tieta
Teresina, és una friqui.” No va haver-hi manera d’evitar-ho, així que ja veieu
les germanes preparant una bossa amb tot el necessari per passar deu dies a
casa la tieta. Per postres, en plena època d’exàmens.
En arribar-hi, la mare de les bessones va
dir a la Teresina que aquells dies les nenes no podien sortir de casa, que
havien d’estudiar de valent si no volien que els quedés res per al setembre i
que, per favor, se n’ocupés una mica.
La música clàssica sonava al volum de la
més escandalosa de les discoteques, els quatre lloros de la tieta volaven amunt
i avall per la casa mentre els seus cinc gats els perseguien sense èxit, i la
tieta provava recepta rere recepta a la cuina.
La segona nit, a l’hora de sopar, quan els
lloros ja eren a les gàbies, els gats estirats pels sofàs i el sopar de sabors
dubtosos a taula, la tieta els va dir que hi havia una prova fefaent que
demostrava que la gent havia estudiat prou i que, per tant, ella sabria si les
bessones feien o no la seva feina. “I quina és la prova?”, va preguntar la
Camil·la. “Dieuen que quan estudies molt se’t cremen les celles”, va
contestar, convençuda, la tieta.
A l’hora d’anar a dormir, les bessones van
buscar a Internet: “Quan tarden a créixer unes celles? Trenta o quaranta dies.”
Qualsevol cosa per sortir d’allà. La pudor de pèl cremat era fastigosa però
l’endemà, quan la tieta Teresina, que sempre ho entenia tot de manera literal,
va veure les nebodes sense celles, els va dir: “Po tant que podeu sortir! No hi
ha dubte que heu estudiat!”
Flavia Company
No em ratllis. 91 microrelats (Cruïlla, 2013)
