Flavia Company, 2.

En la segona setmana de Microclub dedicada a Flavia Company veurem dos microrelats més de No em ratllis (Cruïlla, 2013) i un de Trastornos literarios (Páginas de Espuma, 2011).

              

 * Flavia Company amb el seu darrer llibre de relats: 

"Por mis muertos" (Páginas de Espuma, 2014).

Els dos primers microrelats són una mostra de literalitat pel que fa al recurs emprat per l’autora, però revelen també el recurs que utilitza per reforçar la unitat del llibre: la reaparició dels personatges en escenes diferents. Al llarg del No em ratllis el lector retroba la Clara, el seu pare metge, la Camil·la i la Patrícia, l’Ot, la Gabriela, el Conill, la tieta Teresina, etc. en situacions variades i complementàries, que conformen un petit món literari ple de complicitats. Un món, com ja havíem dit, juvenil i fresc.

El darrer relat, per contra, ens obre pas a "Trastornos literarios", un llibre que l’autora divideix en tres parts. Una està dedicada també a les frases fetes, però les altres dues se centren en l’ús gairebé malaltís, trastornat, de la figura retòrica, i en titulars de diaris. Avui presentem l’ús del barbarisme en un text especialment paròdic i divertit: "No poder ir ni con ruedas".

Espero que us agradi la lectura. I bona Pasqua!

Ens retrobem el dimarts 22 d'abril amb la tercera entrada de la sessió d'aquest mes.

UN DINAR COMPROMÈS

Amagar l’ou: enganyar algú.

El primer cop que la família de la Clara el va convidar a dinar, en Robert es va posar, en aquest ordre, content, nerviós, ansiós, histèric. Volia caure bé als pares i als germans de la Clara, volia demostrar que ella havia tingut raons de pes per triar-lo i que es mereixia la confiança que necessitaven perquè els deixessin marxar tots dos sols un cap de setmana.

   “Diumenge a les dues, eh?”, li va dir la Clara divendres quan van sortir de l’institut. “Hi seré”, va confirmar ell.

   Se li va fer un pèl tard, perquè es va canviar de roba més cops dels previstos, però no se’n va adonar ningú, excepte la Clara, que l’esperava darrere la finestra. “Ja era hora”, li va dir en obrir-li la porta. Fetes les presentacions, van seure a taula. Hi faltava el pare de la Clara. Havia hagut de sortir per una urgència; era metge.

   Si hi havia alguna cosa de menjar que el Robert no tolerava, eren els ous durs. Se li encallaven a la gola i no hi havia manera, o sigui que en veure que el primer plat era un ou dur amb una salsa molt especial de no se sabia quines espècies turques, va pensar que, si no ho evitava, moriria ofegat després del primer mos. Com que no s’atrevia a dir que no suportava aquell menjar, havia de pensar alguna estratègia. La cadira que tenia al costat estava buida. No seria tan complicat, en un moment de distracció, amagar l’ou al seient. I així ho va fer.

   I tot hauria anat bé si no fos que, durant el segon plat, va arribar el pare de la Clara. “He pogut escapolir-me per venir a dinar amb vosaltres”, va dir i va anar directe cap a la cadira on hi havia l’ou amb salsa. El Robert dubtava entre deixar-lo seure o tocar el dos. Finalment i sense que ho pogués impedir, el pare de la Clara s’hi va asseure.

Flavia Company

No em ratllis. 91 microrelats (Cruïlla,  2013)

                                                              

CONSEQÜÈNCIES

Xiular les orelles: sospitar que malparlen de tu en absència teva.

L’hi havien dit moltes vegades. Moltes és poc: moltíssimes. Sobretot el seu pare: “Clara, quantes vegades vols que t’ho digui? Mira que sóc metge i sé de què parlo. Et quedaràs sorda si segueixes fent servir l’mp3 a aquest volum. Que no veus que se sent la música des de lluny? Els auriculars acaben fent malbé l’oïda.”

   Més d’un cop li havia creat problemes a classe: “Clara, vols fer el favor de treure’t els auriculars? Quin escàndol i quina falta de respecte!”

   Algun conductor li havia cridat: “Nena, mira per on vas, que no veus que és perillós això que fas d’anar amb la música a tota pastilla?”

   Finalment, va ser la mare qui va prendre una determinació dràstica: li va prendre l’aparell. “No el recuperaràs fins que no prometis que el faràs servir amb coneixement.”

   Teòricament, s'havien acabat els problemes. Però res més lluny de la veritat. Acabaven de començar.

   El primer cop va ser a classe d’història. Feien un examen. De cop i volta, la Patins va preguntar: “Qui ha estat?” No va contestar ningú, però tothom mirava la Clara. La vegada següent, a classe de matemàtiques, va quedar clar que el soroll provenia d’ella i que no el podia evitar. Li xiulaven les orelles. Quan volien. No era decisió d’ella. De cop i volta començaven a sonar amb un to agut i molest, com d’ungla que ratlla una superfície metàl·lica. Al carrer la seguien els gossos, que es pensaven que els havia cridat, i es giraven els nois, convençuts que els havia tirat una floreta.

   Va haver de posar-s’hi taps durant força de temps. I va decidir que no tornaria a posar-se auriculars. Per xiular, millor amb els llavis i a voluntat.

Flavia Company

No em ratllis. 91 microrelats (Cruïlla,  2013)

                             

*Detall de: Extracció de la pedra de la bogeria de El Bosco (1475-1480).

                                           

NO PODER IR NI CON RUEDAS

Ya no puedo más. Lo he intentado de todas las maneras, pero no hay quien se entienda con esta gente. Los he hecho todos, yo, de esfuerzos. Pero, para decirlo sin embudos, desde que he llegado a este país, tengo la sensación de que me están tomando el número. Hable con quien hable, parecen todos tocados del ala. No me lo acabo. Es como si no me sintieran hablar. Y eso que intento hacer los ojos grandes, pero esta incomprensión me duele más que un ojo de pollo. Y no es que pretenda que vayan todo el día haciéndome besos, solo faltaba, pero lo cierto es que no resulta agradable que la gente que te rodea te mire como si no entendieran ni un copo. Y eso que yo me presto a todo, que estoy siempre dispuesta a hacer todos los papeles del auca. Pero no hay nada que hacer. He pensado muchísimo con todo esto, y no he conseguido sacar el agua clara. De golpe y vuelta, me he cansado de ver a la gente hacer mudos y a la jaula cada vez que me dirijo a ellos. De modo que, después de abatir las cartas una y otra vez, he decidido tocar el dos a pie de gato. Ya pueden hacer el mejillón, que yo me iré por donde vine, sin decirle a nadie ni asno ni bestia. Al cabo y a la fin, soy una persona sensible, y hace demasiado tiempo que, por culpa de todo este asunto, no puedo dormir como el yeso, tanto como me gusta. No hago más que pensar con este problema. Pero bueno, como dicen los refranes, que son siempre muy sabios, tal harás, tal encontrarás, y también, tal día hará un año. Esto se acabó. Y he aquí un gato y he aquí un perro y he aquí que el cuento ya se ha fundido.

DIAGNÓSTICO: Barbarismo (Falta de lenguaje cometida por quienes adaptan a la lengua que pretenden hablar palabras o expresiones de otro idioma).

Flavia Company

Transtornos literarios (Páginas de Espuma,  2011)