Aquesta tercera mostra de textos breus de Joaquim Carbó procedeix del seu llibre Jocs d'infants (Barcelona, Proteus 2011), que porta el significatiu subtítol "Un pròleg i cent jocs". Com als altres llibres presentats aquí, el pròleg dóna sentit al llibre i n'estableix el to.
Indignació és la paraula clau, el disparador d'aquests cent relats procedents de notícies llegides a la premsa per l'autor. Carbó dóna identitat i humanitat a víctimes anònimes de tot el món en les condicions més diverses. El denominador comú és la infantesa o la joventut. L'autor ens informa al pròleg: "El 80 per cent dels 2.000 milions de menors de divuit anys, és a dir, 1.600 milions d'infants, noies i nois, rep maltractaments físics a casa, a l'escola o per part dels adults que els exploten."
Formalment, els textos guarden una prodigiosa uniformitat en l'extensió i el desenvolupament. Per descomptat, gaudeixen de la naturalitat i fluïdesa que caracteritza la literatura de Carbó, a més de la precisió insòlita en les imatges, la narrativitat i molt particularment, l'enfocament que, com ja hem vist les passades setmanes, és l'eina que cisella els relats curts de l'autor, la seva inconfusible marca personal.
A mi el que més m'impressiona d'aquests textos, absolutament inoblidables, és la tendresa que, malgrat la intensa indignació, violència o injustícia que hi subsisteix, emana i impregna la lectura.
Vosaltres què en penseu?
Susana Camps Perarnau
A mi el que més m'impressiona d'aquests textos, absolutament inoblidables, és la tendresa que, malgrat la intensa indignació, violència o injustícia que hi subsisteix, emana i impregna la lectura.
Vosaltres què en penseu?
Susana Camps Perarnau
LA CAMISA
En algun dels moments del conflicte entre hutus i tutsis, un dels observadors aeris que sobrevolava el llac Victòria va fer constar que no menys de cinquanta mil cadàvers d'una i altra ètnia suraven a les aigües del llac Victòria. No gaire lluny d'aquest llac, uns anys després, en el curs d'un altre dels conflictes de mai no acabar entre un govern i els rebels d'un Front Revolucionari, aquests van passar a sang i foc un poblat que feia el ronsa a l'hora de pagar la contribució que els imposaven en bestiar, homes i diners... El pare de l'Abu, però, va tenir sort. Si bé els enemics, quan el van atrapar dins de casa separant el gra de la palla se li van emportar la dona, a ell es van limitar a tallar-li els braços una mica més avall dels colzes. I encara en va tenir més, de sort, perquè tot i els seus xiscles i crits, el seu fill, que només tenia un any i a qui havien ben amagat, no es va despertar i els rebels se'n van anar sense saber que haurien pogut fer més mal. Ara l'Abu té set anys i l'afortunat del seu pare se'l mira entendrit quan, com cada cop que s'ha de posar una camisa, el seu fill no es fa pregar i li corda amb traça els botons d'un en un.
Joaquim Carbó
Jocs d'infants (Proteus, 2011)
*Fotografia d'Isabel Muñoz. Exposició Infancia (Caixafòrum Barcelona, 2010).
PEL BÉ COMÚ
La més menuda de la colla té vuit anys i és tan precoç que en els dos mesos que fa que treballa ja és seropositiva. És molt possible, per tant, que no arribi a viure tants anys com les companyes, alguna de les quals ja n'ha complert vint. I n'hi ha de vint-i-cinc i tot. La mare la va vendre a canvi d'uns quants dòlars i algunes dosis per esnifar, i mai més no n'ha volgut saber res. La nena progressa. Després d'estar unes setmanes tancada en una gàbia perquè no col·laborava, ha après que per sobreviure, ni que sigui uns pocs anys, ha de somriure per més mal que li facin. Té un cabell preciós i l'han pentinat amb uns tirabuixons que fan anar de bòlit alguns vells que quan veuen que sagna agraeixen als déus aquest senyal evident que viuran molts més anys. Ja l'han cosit una vegada, i ho tornaran a fer les que siguin necessàries per produir aquest efecte tan benèfic en algun ancià autòcton, perquè, ara, de clients amb capacitat adquisitiva n'hi ha al propi país. No és com abans, que aquests bordells eren exclusius per als colonialistes francesos, els alliberadors americans i els humanitaris de les Nacions Unides.
Joaquim Carbó
Jocs d'infants (Proteus, 2011)
En Jeroni, que ja té dotze anys, és el gran. Tot i que els tres germans mai no falten a classe i són dels més puntuals, el seu vestuari, tan ratat i tronat, alerta la direcció de l'escola. Quan li demanen que la mare passi per l'escola, el noi, que no vol que sigui dit que la dona els ha abandonat, la disculpa perquè, segons ell, des de la mort del pare, treballa dia i nit. La cosa ha petat quan la nena passa una febrada i el noiet no té cap més remei que cridar el metge. L'home s'esvera quan troba el pis deixat de la mà de Déu: una muntanya de llaunes de refrescos apuntalada amb tetra briks de llet, brutícia petrificada; la cuina gairebé tan plena de merda com el lavabo; teranyines; flocs de pols... I un sol oasi: la saleta on s'apleguen per fer els deures. Alertada, una assistent social pren cartes en l'afer i descobreix que ja fa catorze mesos que la mare els va deixar sols. Un cop al mes, la dona, si se'n recorda, espera en Jeroni a la sortida del col·legi i li dóna els euros justos perquè no passin fam. Quan al barri se sap què passa en aquell pis, la gent se'n fa creus i no s'està de mirar en Jeroni i els seus germans amb molt de respecte.
Joaquim Carbó
Jocs d'infants (Proteus, 2011)
