Tornem a aquest blog de Microlectures per seguir mostrant precedents del microrelat en català, obres que formen part de la nostra història literària i que podem reclamar com a fonament d'una nova literatura catalana breu.
Entre els grans escriptors que han conreuat aquest gènere tenim a Joaquim Carbó. Destaca la seva prolífica contribució al gènere: és autor de Bonsais de paper (Barcelona: Edi-Liber, 1993), El jardí de Lil·liput (Barcelona: Pagès editors, 1994) i Jocs d'infants: un pròleg i cent jocs (Barcelona: Proteus, 2011), a més dels textos inclosos en els Retrats que li dedica Albert Jané (Barcelona: AELC, 2003).
*Joaquim Carbó.
Poc puc afegir sobre la dilatada trajectòria d'un dels escriptors més estimats pels lectors. Penso que seria redundant recordar el patrimoni que representa la figura de l'autor de La casa sota la sorra i de més d'un centenar de llibres de diversos gèneres. Qui vulgui aprofundir en el coneixement de la seva biografia, obra, opinió i reconeixements pot consultar la pàgina que li dedica l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Des d'aquest Club de Lectura Virtual de Microrelats només cal subratllar que Carbó ha deixat també una empremta molt valuosa en el camí de la literatura breu, i que intentaré mostrar-la en tres lliuraments. A més, dóna nom al concurs de microliteratura que se celebra a la seva Caldes de Malavella natal, auspiciat per la Biblioteca local Francesc Ferrer i Guàrdia; aquest 2014 celebrarà la seva 11ena edició.
En aquesta primera setmana us convidem a llegir uns textos de Bonsais de paper, un llibre que proposa un interessant joc de complicitat al lector. Comença explicant-nos, irònicament:
En aquesta primera setmana us convidem a llegir uns textos de Bonsais de paper, un llibre que proposa un interessant joc de complicitat al lector. Comença explicant-nos, irònicament:
EL JARDINER (I)
L'escriptor de novel·les riu, aquell que sempre havia pensat que era una bestiesa explicar una història en deu ratlles quan el tema donava, ben farcit, per omplir un bon centenar de pàgines, va canviar d'ofici i s'especialitzà en el conreu de bonsais. Si un dia, i com a distracció, reprenia l'escriptura, li sortia un text curt, eixalat i mínim, impossible d'engreixar. I ja no va poder produir el best-seller somniat: si era dubtós que hagués guanyat en valors poètics, resultava evident que s'havia precipitat en la literatura submergida.
Joaquim Carbó
Bonsais de paper (Edi-Liber, 1993)
I segueixen una sèrie de 41 microrelats, que l'autor tanca amb
L'especialista en bonsais va regalar Els tres pèls del diable, l'exemplar menys valuós de la seva col·lecció, a un grafòman impenitent i mal informat. L'home era prou pedant per creure que amb un sol cop d'ull acabava d'endevinar els mals d'aquell vegetal raquític. El va canviar a un test més gran que no va parar de regar fins que cada branca es va ramificar extensament. En exhibir-lo, ple de suficiència, el van desenganyar: allò ja no era un bonsai perquè portava el camí de convertir-se en un arbre alt i poderós. En una paraula: normal.
Joaquim Carbó
Bonsais de paper (Edi-Liber, 1993)
En la segona part del llibre, Carbó ens ofereix l'esmentat exemplar i mostra el seu creixement:
ELS TRES PÈLS DEL DIABLE
L'infant va néixer en una casa molt pobra. Una veïna va fer córrer que es casaria amb la filla del rei. Aquest, indignat, va manar que el matessin. Però el seu majordom se'n va compadir. El noi va créixer en bondat i empenta. El mateix rei, sense voler, el va introduir a palau. La princesa en va quedar embarassada de la manera més natural del món. El rei, abans de deixar-los casar, li exigí que aconseguís tres pèls del diable. I el minyó se'n va sortir gràcies a la sort que sempre ajuda els bons si, a més, són alts i ben plantats.
Joaquim Carbó
Bonsais de paper (Edi-Liber, 1993)
ELS TRES PÈLS DEL DIABLE
(Amb el canvi de test, el bonsai inicia un procés de creixement)
(Amb el canvi de test, el bonsai inicia un procés de creixement)
L'infant va néixer en una casa molt pobra del Turó de la Peira. Una veïna va fer córrer que es casaria amb la filla del rei que vivia en un palau que hi havia a la plana. Aquest, indignat, va manar que el matessin perquè no podia ni tan sols permetre que un descamisat besés la vora de la capa de la princesa. Però el seu majordom se'n va compadir i l'abandonà en el bressol d'uns saltimbanquis. El noi va créixer en bondat i empenta al costat dels pares adoptius, que li van ensenyar el seu art. El mateix rei, sense voler, el va introduir a palau per error. La princesa en va quedar embarassada de la manera més natural del món perquè se n'havia enamorat només de veure'l tan diferent dels servidors, nobles i cortesans llagoters i llepaculs. El rei, abans de deixar-los casar, li exigí que aconseguís tres pèls del diable, necessaris per dominar un personatge tan sinistre. I el minyó se'n va sortir gràcies a la sort que sempre ajuda els bons si, a més, són alts i ben plantats, i tenen allò que cal tenir, sense mandra de posar-ho a disposició de les dames.
Joaquim Carbó
Bonsais de paper (Edi-Liber, 1993)
ELS TRES PÈLS DEL DIABLE
(Els adobs posen en crisi la condició de bonsai)
L'infant va néixer en una casa molt pobra del Turó de la Peira que resistia de miracle. Una veïna va fer córrer que es casaria amb la filla del rei que vivia en un palau que hi havia a la plana, a la ciutat dels dos rius. Aquest, indignat, va manar que el matessin perquè no podia ni tan sols permetre que un descamisat besés la vora de la capa de la princesa, tan sensible i delicada com la del pèsol, famosa perquè sortia als llibres de contes. Però el seu majordom se'n va compadir i l'abandonà en el bressol d'uns saltimbanquis, que reposaven al bell mig del bosc el dia que el rei i el seu seguici havien sortit a caçar. El noi va créixer en bondat i empenta al costat dels pares adoptius, que li van ensenyar el seu art heretat de generació en generació. El mateix rei, sense voler, el va introduir a palau per error, ja que en saber que no havia mort la primera vegada que ho havia manat, l'hi va enviar amb una carta amb instruccions ben concretes. La princesa en va quedar embarassada de la manera més natural del món perquè se n'havia enamorat només de veure'l tan diferent dels servidors, nobles i cortesans llagoters i llepaculs, que no paraven de fer el borinot al seu voltant. El rei, abans de deixar-los casar, li exigí que aconseguís tres pèls del diable, necessaris per dominar un personatge tan sinistre, maligne i poderós. I el minyó se'n va sortir gràcies a la sort que sempre ajuda els bons si, a més, són alts i ben plantats, i tenen allò que cal tenir, sense mandra de posar-ho a disposició de les dames, que són sempre les que tenen la paella pel mànec, en tots els sentits de la paraula.
Joaquim Carbó
Bonsais de paper (Edi-Liber, 1993)
Pel comentari:
A la darrera part del llibre, Joaquim Carbó desplega Els tres pèls del diable ja convertit en un esplèndid relat, "un arbre alt i poderós: normal".
Quina impressió et causa aquest joc literari contingut a Bonsais de paper?
Es pot dir que hi ha una reflexió sobre els límits dels gèneres? Potser una mirada irònica sobre les etiquetes o les pràctiques literàries?
Què et semblen aquests textos?
Susana Camps Perarnau
