Seguim comentant els microrelats de Joaquim Carbó, aquesta setmana centrant-nos en El jardí de Lil·liput (Barcelona, Pagès Editors 1994), un llibre de dos-cents bonsais de paper, com l'autor els anomena.
Són textos de no més de deu línies, ben significativament presentats pel següent
PRÒLEG
El vaixell on viatjava i exercia de metge l'amic Gulliver va naufragar en el curs d'un viatge a les Índies Orientals. Empès per les ones, l'impenitent viatger va anar a parar al País dels Nans. Els dos-cents arbres del jardí de Lil·liput li van semblar bonsais, cosa que no havia passat mai pel cap dels lil·liputencs, que els trobaven ben normals. Estimaven aquell bosc perquè mai no els havia regatejat l'ombra per jeure, la llenya per fer foc ni la fusta per construir els vaixells amb què guerrejaven o transportaven les mercaderies.
En aquest Lil·liput Carbó mostra una gran habilitat per tocar temes diversos en diversos tons, sempre des de la ironia que el caracteritza i amb un factor sorpresa molt esmolat. Frases compactes que ens porten de la mà amb una informació molt precisa i intencionada, riquesa d'imatges i uns temes que conviden al somriure i a la reflexió són el resum d'un art de podar (de podar bonsais, s'entén) que embadaleix el lector.
De tots els bonsais que em vindria de gust mostrar aquí, n'he triat tres que em resulten especialment sorprenents per l'enfocament que utilitza Carbó i per la reflexió generacional que contenen. La contraposició de plans provoca un efecte paradoxal. Espero que us agradin.
Susana Camps Perarnau
EL RELLEU
Des del bar, buidant les birres, contemplen en silenci uns pintors que deixen la paret d'un blanc enlluernador. El moment d'actuar arriba a les sis en punt, quan els obrers pleguen. Amb la decisió al rostre i aire de conspiradors, recullen les eines, deixen el bar i s'acosten a la paret. L'ennobleixen a cops d'esprai i estenen el seu domini pel barri amb els taks que només interpretaran els iniciats. Com els gossos, que ruixen les cantonades per marcar zones d'influència. Com els homes, que aixequen filats amb pues sobre els mapes.
Joaquim Carbó
El jardí de Lil·liput (Pagès Editors, 1994)
PIGMALIÓ
Es tracta d'una gitaneta preciosa que venia alls pels mercats. Si no obria la boca, calçada, neta i perfumada, podia passar per una senyoreta. La va conèixer un empleat de banca, lletraferit -àdhucs i quelcoms a desdir-, assidu al Palau i lector dels Nostres Clàssics. Des que se'n van al piltre junts, s'ha tornat un baranda que fa anar la muí per entarugar panolis amb el toco-motxo. Mou tan finament els dàtils, que arramba les carteres que vol. Quan no curra, es col·loca amb una mica de merda. Re no l'atxanta: la cangrí ja és casa seva.
Joaquim Carbó
El jardí de Lil·liput (Pagès Editors, 1994)
COSES QUE PASSEN
Si les coses es compliquen, farà costat a l'home que s'ha de violentar per demanar a un punk que tregui els peus del seient del davant. S'indigna quan veu que hi ha de passar un mocador net per treure la merda de gos que l'altre portava enganxada a la sola de les sabates. Però se'n desentén quan, ja instal·lat, l'home remuga en veu alta contra tot el jovent d'avui dia, viciosos i degenerats que no poden viure sense litrones ni drogues; ganduls, que no són bons ni per rentar-se les orelles; marietes, amb l'arracada pengim-penjam...
Joaquim Carbó
El jardí de Lil·liput (Pagès Editors, 1994)
